Si les analítiques realitzades demostren la presència de legionel·la del mateix tipus que la que li ha ocasionat la malaltia, l’usuari podrà iniciar la demanda. Aquesta prosperarà en cas de no complir-se amb la normativa vigent sobre prevenció i control de la legionel·losi. I pot acabar en indemnitzacions per responsabilitat civil, i fins i tot, com ja s’ha vist, per via penal. Si en canvi es demostra que s’està complint amb la legalitat, es considerarà que no hi ha cap tipus de negligència i que el brot ha estat accidental.

• La Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica (RENAVE) recull els resultats de la recerca dels brots per les autoritats de salut pública en les C.A.
• Sistema d’informació microbiològic (SIM) que recull informació detallada sobre patologia infecciosa confirmada per laboratori i amb criteris diagnòstics d’infecció recent.
• Grup Europeu de Vigilància de legionel·losi (ELDSNet), que coordina la vigilància de legionel·losi associada a viatjar a Europa.
• Informació procedent del Centre Nacional de Microbiologia.

S’analitzen els hàbits i costums del pacient, amb la finalitat de determinar a quines instal·lacions de risc ha estat exposat. En els establiments sospitosos, es realitzarà una inspecció per part de les autoritats sanitàries, en la qual es realitzaran analítiques per detectar si hi ha presència del bacteri en les instal·lacions i, a més a més, si la soca detectada correspon amb la que ha provocat la malaltia.

La responsabilitat màxima recau sobre el titular de la instal·lació. Aquest és el responsable del compliment del que es disposa en la normativa vigent i que es duguin a terme els programes de manteniment periòdic, les millores estructurals i funcionals de les instal·lacions, així com del control de la qualitat microbiològica i fisicoquímica de l’aigua, amb la finalitat que no representin un risc per a la salut pública.

La contractació d’un servei de manteniment extern no eximeix al titular de la instal·lació de la seva responsabilitat.

S’han de valorar els costos provocats per la recerca i gestió dels Serveis de Sanitat Ambiental, i els costos per atenció sanitària ambulatòria i ingressos hospitalaris.

Per exemple, un brot en el Sud de Londres, amb 14 persones afectades, cap mort, però en què totes les persones van necessitar ingrés hospitalari, els costos derivats per recerca i gestió del brot van ser de 97.780 € i els d’atenció hospitalària de 578.000 €.

Sí, existeixen diverses sentències, entre elles:

• Hotel Macarena. Es va produir un brot a l’estiu del 2009, i va provocar 15 afectats i 4 morts. Es van imputar a 7 persones: director de l’hotel, 2 operaris de manteniment de l’hotel, al responsable de manteniment de la cadena hotelera, al tècnic de l’empresa de manteniment, a la directora de l’empresa de manteniment i al responsable tècnic de l’empresa de manteniment.
  L’acusació particular va sol·licitar 9 anys i mig de presó per a aquestes persones, a les quals es responsabilitzà de la falta de manteniment que va causar un brot de legionel·la i varen haver de pagar una indemnització superior als 400.000 €.
• Club de Gel de Benalmàdena. Brot de legionel·la amb el resultat de 38 afectats i 3 morts. Es va haver d’indemnitzar amb 300.000 € als morts i amb entre 700-2.000 € als afectats en concepte de seqüeles i dies impeditius.
• Aigua Club Termal a Tenerife. Centre d’Aigües Termals on no existia cap programa de manteniment per a la prevenció de la legionel·losi. Es van detectar positius a la piscina de tonificació, rosada mineral, bany termal d’hidromassatge, piscina, gimnàs i bany turc. Sentència de 14.342 € per provocar la malaltia.
• Hospital General de València. Allí va ingressar un pacient per fer-se unes proves rutinàries i un mes més tard va morir. Es demostra que el pacient va contreure la legionel·la durant aquest període. Es va haver d’indemnitzar amb 12.000 €.
• Ondunova, S.A. Va morir un treballador que va estar exposat a contreure la malaltia al seu lloc de treball. Es va demostrar que existia legionel·la en les preses de mostres d’aigua analitzades per l’Autoritat Sanitària. Es va considerar un accident de treball i l’asseguradora va haver de pagar a la seva vídua una pensió vitalícia i una indemnització, i els fills del mort van rebre una pensió d’orfandat.