La legionel·losi es contreu normalment a través de les vies respiratòries per la inhalació d’aerosols o l’aspiració d’aigua que contingui el bacteri Legionel·la (microaspiracions, sobretot en les formes nosocomials).

 

El risc de contreure la malaltia dependrà de la concentració de bacteris en l’aerosol i del temps d’exposició. Els aerosols es formen a partir de petites gotes que poden generar-se en polvoritzar l’aigua o insuflar bombolles d’aire a etravés d’ella. En reduir la grandària de la gota, el risc augmenta.  Les gotes el diàmetre de les quals és inferior a 5µm romanen més temps en suspensió en l’aire i arriben amb més facilitat a les vies respiratòries inferiors. No s’ha declarat transmissió de persona a persona.

 

Les proves de laboratori s’han de realitzar quan existeixin els components clínics que facin raonable la sospita de legionel·losi.

 

Quins diagnòstics microbiologics hi ha en pacients?

 

Aïllament de soques: Es fa a partir d’una mostra d’esput, per aïllar el microorganisme. Aquesta tècnica és poc utilitzada per la dificultat d’obtenir la mostra d’esput i pel llarg temps d’incubació (fins a 10 dies per un negatiu i 4-5 dies per un positiu).

 

És l’única tècnica analítica que permet obtenir soques de Legionella per poder comparar-les amb mostres ambientals, i determinar el focus de la infecció. És un mètode molt sensible i específic.

 

Serologia: Es mira en mostres de sang si un malalt te anticossos de Legionella. L’incovenient és l’elevat temps de resposta, fins a 1 mes. El diagnòstic serològic és moderadament sensible i específic i pot ser considerat complementari al cultiu. No permet aïllar soques per poder comparar-les amb mostres ambientals

 

Radioinmunoassaig de l’antígen bacterià en orina: consisteix en detectar l’antígen de Legionella en una mostra d’orina, molt fàcil d’obtenir i de resultat molt ràpid (de 15 minuts a poques hores). És la que més s’utilitza actualment als hospitals per tal de diagnosticar la malaltia en presumptes pacients. Té l’inconvenient de que no permet aïllar soques per poder comparar amb mostres ambientals.

 

Tècnica de la PCR: s’usa en mostres respiratòries mitjançant sondes específiques d’ADN i la reacció en cadena de la polimerasa. Posseeix una elevada sensibilitat i especificitat, i els resultats es poden obtenir en hores. Té l’inconvenient que no permet aïllar soques per poder comparar-les amb mostres ambientals.